Pau Hernández Santamaria, 19/03/21
Fa un parell de setmanes, la meua gran amiga Paula m’escriu un missatge i em conta com al seu projecte periodístic, Veu Vermella, volen obrir-se i permetre a gent que tinga alguna cosa a dir publicar els seus propis escrits. Ella, que em coneix massa bé, sap que si a mi hi ha una cosa que m’agrade en este món és escriure, i que no sé dir que no a una oportunitat així. M’ho ven com una manera de fer un poc de publicitat al meu propi projecte, Conocimientos Musicales, un mitjà de divulgació i anàlisi musical que publica un programa a Youtube i també al format podcast cada setmana i que també té la seua pròpia pàgina web, conocimientosmusicales.com (ja està la publicitat feta); però jo sé que en realitat li agrada molt la meua manera d’escriure i vol que més gent puga llegir-me, o al menys això em dic a mi mateix quan m’assente davant l’ordinador per escriure aquest text. Aleshores, la pantalla en blanc m’amenaça i em deixa sense idees, no sé de què parlar per a Veu Vermella. No sé si escriure un text purament “acadèmic” sobre algun compositor nascut en el segle XIX o una espècie de relat que tinga més a vore amb una novel·la que amb un portal periodístic com és Veu Vermella. Cap de les dos propostes em fan el pes, i mire fixament la paret esperant que isca de sobte una musa de l’escriptura que puga donar-me una idea genial, mentre el meu ordinador reprodueix la llista de les meues cançons preferides del 2020. De repent, un piano enèrgic em sorprèn i em deixa, com sempre, captivat. La veu de Diego “el Cigala” comença el meu bolero preferit, Veinte Años, i jo ja ho tinc clar. La perfecta mescla del son cubà i el flamenc andalús, del cantaor i el pianista, de una llegenda com Bebo Valdés i un nou protagonista del flamenc com Diego “el Cigala”. Tot això, i molt més, és Lágrimas Negras, un disc magnífic que em dispose a desgranar per a vosaltres.
No es Lágrimas Negras una recomanació massa arriscada, ja que l’àlbum fou tot un èxit quan es va publicar en 2003 i amb el temps s’ha convertit en objecte de culte. Més d’un milió de còpies venudes, el Millor Disc de l’Any per al crític Ben Ratliff del diari The New York Times i un Grammy al millor Àlbum Tradicional Tropical són alguns dels reconeixements que aquest treball de Valdés i “el Cigala” va rebre. Aquests dos fenòmens ens ofereixen en les nou cançons que formen el disc una reinterpretació molt innovadora de grans clàssics del son, la copla i el bolero, sent la innovació més important la veu del cantaor, alhora consonant amb l’estil marcat per Bebo i completament allunyada d’altres versions anteriors de les cançons. “El Cigala” era en aquells anys una figura coneguda dins del món del flamenc però no era el personatge públic que hui tots hem vist alguna vegada en la televisió. Lágrimas Negras li va permetre gaudir de cert reconeixement per part de la crítica musical i poder arribar a un públic que d’altra manera potser mai hauria descobert la seua característica veu.
Parlar de Lágrimas Negras és parlar de Fernando Trueba. Apart de ser un director de cine que ha guanyat molts Premis Goya per les seues pel·lícules, a més d’un Òscar a millor pel·lícula estrangera (la inoblidable Belle Epoque), el madrileny és un productor apassionat d’aquest tipus de música i ell, amb el músic Javier Limón, fou el creador del disc en quant a la part creativa i econòmica. La història ve d’alguns anys enrere: l’any 2000 Trueba va dirigir el documental Calle 54, un homenatge al gènere del jazz latino d’una hora i pico de duració que es pot gaudir en la seua totalitat en Youtube. En aquesta pel·lícula/documental, que ja conta amb la col·laboració de Bebo Valdés, l’espectador pot gaudir d’una versió de Lágrimas Negras a càrrec del propi Bebo amb l’increïble contrabaixista cubà Cachao. Aquest bolero, escrit per Miguel Matamoros cap a 1930 i que conta una història d’una dona a qui el seu amant abandona, és una de les obres claus en el desenvolupament del son cubà, i en Calle 54 fa la seua aparició de la mà de dos autèntiques llegendes de la música cubana com Valdés i Cachao. El contrabaix de Cachao es converteix durant uns minuts en una veu, demostrant que aquest instrument té unes capacitats expressives com a solista que de vegades passem per alt. Pel que sembla, Diego “el Cigala” va quedar veritablement impressionat per aquesta nova interpretació d’un èxit del son, i quan Trueba el va buscar per al disc que mesclaria el flamenc i el jazz latino, Diego va acceptar ràpidament.
Segurament, el primer exemple del tipus de fusió que observem en Lágrimas Negras és el disc (i documental) Buena Vista Social Club (1997). El treball que Ry Cooder i Juan de Marcos González completaren en aquest àlbum és absolutament essencial i molt important des d’un punt de vista històric, però això és altra història. El que ens interessa i el punt d’unió de Buena Vista Social Club i Lágrimas Negras és el fet d’haver posat en valor aquella música, cubana sobretot, que estava absolutament oblidada i passada de moda. En el cas de Buena Vista Social Club no només parlem de cançons concretes, sinó que ni tan sols els propis instrumentistes i cantants del disc (Ibrahim Ferrer, Compay Segundo, Eliades Ochoa...) gaudien, a una edat avançada, del reconeixement que mereixien. L’antiga guajira, el son i el bolero cubans d’abans de la Revolució de Fidel van viure, gràcies a Ry Cooder, una nova època dorada a més de patir una fusió entre les característiques clàssiques d’aquests gèneres i les influències del blues i el folk que el guitarrista nord-americà va dur a la Habana. Hereu de tot açò és Lágrimas negras, que, de la mateixa manera que Buena Vista, recuperarà a una figura important de la música cubana com Bebo Valdés (el pianista tenia aleshores més de 80 anys i havia estat allunyat del món musical més de 30 anys abans de Calle 54) i li proporcionarà anys de fama, discos i premis. A més, Trueba opta no pel blues com Ry Cooder, sinó pel flamenc per a fer aquesta fusió que citàvem abans. Poca gent imaginaria que el “cante” tradicional que encarnava un incipient Diego “el Cigala” anava a mesclar d’una forma tan natural i única amb el piano de Bebo. L’amistat entre Fernando Trueba i Bebo Valdés no va acabar amb Lágrimas negras, ja que junts encara van treballar en diverses ocasions, com per exemple en la excel·lent pel·lícula Chico y Rita, dirigida per Trueba i amb banda sonora de Valdés; o tots els treballs de Bebo Valdés des de Calle 54 fins a la seua mort al 2013, produïts per Trueba. Sense cap tipus de dubte, la unió entre Fernando Trueba i Bebo Valdés ha sigut una de les grans notícies per al jazz latino en el segle XXI.
El àlbum Lágrimas Negras és una meravella, és un conjunt de cançons fetes des del respecte a la música i des de la il·lusió de fer innovacions a un gènere que ha sigut la banda sonora de moltes generacions. Són uns temes amb unes arrels populars gegants, mesclant una manera de cantar tan característica com la flamenca i unes lletres escrites per gent del carrer per a la gent del carrer. Lágrimas negras ens permet escoltar a Bebo Valdés tocar solos increïbles de piano mentre “el Cigala” li tira olés, al estil d’una actuació del flamenc. Aquest és, per a mi, l’exemple més clar de com es produeix la fusió entre gèneres i entre cultures. A més, altres xicotets detalls del disc que el fan absolutament essencial per a qualsevol amant tant del jazz com del flamenc són la oportunitat de sentir al “Cigala” cantar en portuguès, com demostra l’última cançó del disc, Eu sei que vou te amar, un preciós tema d’Antonio Carlos Jobim que té un so molt diferent al que hem sentit en altres versions; o la qualitat de les intervencions de Paquito D’Rivera, que també apareix al disc amb el seu saxo per a donar-li un poquet més d’interés al conjunt.
Nou clàssics del son i el jazz latino són, en definitiva, el contingut de Lágrimas Negras. El disc li dona al públic el que coneix, el que sap que li va a agradar, però amb una proposta completament renovada que hem d’aplaudir pel risc que podia suposar posar en comú dos gèneres amb tantes diferències artístiques. En resum, Lágrimas Negras és una joia que recomane a tothom que gaudisca de la música, una flor d’esperança en mig d’un món de música prefabricada i artificial que ens recorda que hi ha vida més enllà de la música urbana, i que no tota la música caribenya significa, necessàriament, un ritme estrident i AutoTune.
BIBLIOGRAFIA
E. (2013, 15 noviembre). “Lágrimas negras” de Bebo & Cigala celebra su décimo aniversario con una edición de lujo. Efe Eme. https://www.efeeme.com/lagrimas-negras-de-bebo-cigala-celebra-su-decimo-aniversario-con-una-edicion-de-lujo/
R. (2013b, noviembre 17). Fernando Trueba, sobre 'Lágrimas Negras': “Alguien me preguntó '¿y esto luego como ... Qué! https://www.que.es/2013/11/17/201311170800-fernando-trueba-sobre-lagrimas-negras/
TELVATV. (2020, 3 febrero). Cómo mejorar tu vida con Bebo Valdés, por Fernando Trueba. https://videos.telva.com/v/0_g89omjuk-como-mejorar-tu-vida-con-bebo-valdes-por-fernando-trueba?count=0
R. (2020c, enero 15). Fernando Trueba cumple su «deber» de reeditar a Bebo Valdés: «Era la pureza». La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/vida/20200115/472912738314/fernando-trueba-cumple-su-deber-de-reeditar-a-bebo-valdes-era-la-pureza.html
País, E. (2013, 18 noviembre). Diez años de ‘Lágrimas negras’. EL PAÍS. https://elpais.com/cultura/2013/11/18/actualidad/1384798788_132688.html
El disco «Lágrimas negras» de Bebo y El Cigala se publicará en todo el mundo a partir de marzo. (2004, 11 febrero). El País https://elpais.com/cultura/2004/02/11/actualidad/1076454005_850215.html
La crítica del ‘The New York Times’ consagra ‘Lágrimas negras’, de Valdés y El Cigala. (2003,30 diciembre). El País. https://elpais.com/diario/2003/12/30/cultura/1072738803_850215.html
Comments